Ressenya: Días apasionantes, de Naoise Dolan

★★★☆☆½

Abans de començar he d'avisar-vos que pot ser que inconscientment hagi deixat anar algún spoiler en aquesta ressenya, tot i que no molt greus, i al menys així si decidiu llegir-lo sabreu a què us enfronteu, perquè jo anava totalment a cegues (me'l van regalar, jo no tenia ni idea de la seva existència) quan el vaig començar i bé, diguéssim que no era el que m'esperava, encara que tampoc em va decepcionar perquè no tenia cap expectativa en quant a la història.

"Quan coneixia algú que m'agradava, ho volia tot d'ells, i ràpid."

Intentaré resumir-vos l'argument del llibre, tot i que en té poc, suposo que això ho farà més fàcil? Ho dubto, però aquí ve. L'Ava és una noia irlandesa de 23 (?) anys que de cop i volta es muda a Hong Kong per, bàsicament, allunyar-se de la seva família i de Dublín tant com pugui (personalment crec que no feia falta anar gairebé a l'altra punta del món per això, però vaja). L'Ava és una noia una mica especial, no té amics ni vol fer-ne, però a la vegada decideix descarregar-se una aplicació (no sabem ben bé si de cites o només per fer amics) i a través d'aquesta coneix a un noi, en Julian, amb el que queda durant mesos fins que decideixen liar-se. A partir d'aquí decideixen que no posaran una etiqueta al que tenen, simplement viuen junts, ho fan tot junts, però dormen separats.

En Julian presenta a l'Ava a tots els seus amics, de manera que entra a formar part del seu cercle, tot i que l'Ava sent que no pinta res allà, entre tants britànics i vestits cars. Però l'Ava es deixa portar perquè gràcies al Julian no ha de viure "cuchitril" de la ciutat compartit amb dues noies més.

I un bon dia l'Ava coneix a l'Edith, una nena rica progressista i amb les idees clares, i això conquerirà a l'Ava, que voldrà ser com ella. En aquest cas, l'Edith i l'Ava si que s'etiqueten, són novies, encara que part de la societat hongkonguesa no les acabi d'acceptar. Però arribarà un punt en què l'Ava es veurà obligada a escollir entre en Julian o l'Edith, a qui escollirà? Si ho vols saber segueix llegint la ressenya.

"Volia que la gent es preocupés més per mi del que jo em preocupava per ells."

En general el llibre em va semblar vague intent d'assemblar-se a una novel·la de la Sally Rooney, sumant-li una mica de feminisme marxista radical hipòcrita. Deixeu que m'expliqui. Al principi del llibre l'Ava semblava tenir els seus principis: una noia independent en un lloc nou, marxa de casa i ben lluny perquè no li puguin dir que no s'espavila sola, a més odia el classisme, no suporta veure que hi ha gent que viu en pisos com palaus mentre la majoria de la societat s'amuntega en nínxols (tot i que crec que Hong Kong no és la millor opció si no t'agraden aquestes coses, però en fi), a més a més es qüestiona als seus companys de feina i els rols que desenvolupa cada persona dins la societat en la que viu, com ara les dones que encara estan molt subjugades a les figures masculines que les envolten.

Però a mesura que avança la història amb en Julian, l'Ava es va tornant més i més com una ovella, va perdent els seus valors, es deixa portar, fins al punt que acaba convertint-se en una dona objecte, a la qual en Julian ni tan sols acudeix per saber el que opina de les coses, simplement li diu el que ha de fer, dir o pensar i ella ho fa. I quan coneix a l'Edith, l'Ava ja ha perdut gran part de la seva personalitat i tots els seus principis, i ara que ha trobat algú a qui admira per tenir idees pròpies i que més o menys coincideixen amb les que solia tenir ella, vol adoptar cada tret de la seva persona i convertir-se en una còpia idèntica, vol ser ella.

Tot i que en el fons l'Ava és conscient del que li passa, tampoc fa res per canviar-ho, sembla que li està bé tot el que li ve, sobretot quan està amb en Julian. I quan per fi li toca decidir si marxar amb en Julian o quedar-se amb l'Edith, no sap què fer i el llibre s'acaba. O sigui, ha de ser una broma.

"El problema amb el meu cos era que l'havia de dur a tot arreu amb mi."

Tot i així he de dir que vaig gaudir el llibre, perquè igual que amb els llibres de la Sally Rooney, tinc sentiments oposats. Malgrat tot el que he dit, aquests tipus de llibres m'agraden, gaudeixo amb el fet que em facin reflexionar, que em facin veure com és la vida per altra gent, perquè encara que siguin ficció amb ells t'adones que cadascú té la seva història, que cadascú té els seus problemes i la seva pròpia manera de resoldre'ls, inclòs d'escollir no fer-ho, ignorar-los i deixar-se portar per la corrent de la vida. Perquè així és com som, imperfectes, i està bé que de tant en tant un llibre, una sèrie, una pel·lícula o una persona propera ens ho recordin.

Molt d'amor,