“Fins aquí he arribat, traçant una ruta segura sobre el mar sense camí: les pròpies estrelles essent testimonis del meu triomf.”
Aquesta no serà una ressenya típica (ja que Frankenstein és un clàssic i ja hi ha moltes ressenyes sobre aquest) si no un recull de pensaments i opinions que he tingut al llarg de la lectura d'aquest gran llibre. Així que serà una ressenya subjectiva, honesta i personal (i pot ser amb alguns spoilers). Sempre estic oberta a noves idees, així que no dubteu en comentar el que penseu si no esteu d'acord amb alguna cosa que dic. Els vostres comentaris sempre són benvinguts!
He llegit la versió de 1831, la que Mary Shelley va revisar i reeditar afegint algunes parts i reescrivint-ne d'altres. Com que no he llegit l'edició de 1818 no sé si canvia molt o no. Però en aquesta revisió Mary Shelley va escriure una introducció on explica com se li va ocórrer aquesta història i per què va decidir canviar algunes parts d'aquesta.
Al principi de la història de Victor (Capítol Dos) hi ha un passatge on diu:
“Sento un plaer exquisit en detenir-me en els records de la infància, abans que la desgràcia em contaminés la ment i canviés les visions brillants d'extensa utilitat en reflexions tenebroses i estretes sobre mi mateix.”
Això em va recordar a la introducció de Mary Shelley, on escriu:
“I ara, una vegada més, demano a la meva horrible progènie que segueixi endavant i prosperi. Li tinc afecte, ja que va ser la descendència de dies feliços, quan la mort i la pena no eren més que paraules, que no tenien cap ressò veritable en el meu cor.”
Aquestes paraules em van encongir el cor, ja que jo també he perdut a gent important per a mi, però també recordo quan la vida solia ser bonica i indolora, quan la mort no formava part d'ella.
“Quantes coses estaríem a punt de descobrir, si la covardia i la negligència no frenessin la nostra curiositat!"
Avançant fins al Capítol Quatre, Victor diu que en les ciències (naturals) sempre pots seguir endavant, descobrir coses noves, però que en moltes altres disciplines de la ciència no pots descobrir res més del que ja ha estat descobert. Bé, jo aquí discrepo enormement. En qualsevol disciplina, siguin ciències naturals, ciències socials o qualsevol altra branca de la ciència, sempre pots descobrir quelcom nou, sempre pots anar més enllà i descobrir coses que s'han estat amagant o que encara no han estat pensades. Com a historiadora, em vaig sentir denigrada pel que deia Victor, i necessitava dir-hi la meva.
“Per un moment, em vaig atrevir a treure'm les cadenes i a mirar al meu voltant amb un esperit lliure i elevat; però el ferro se m'havia incrustat a la carn, i em vaig tornar a enfonsar, tremolant i sense esperança, en el meu miserable jo.”
Aprofitant que ja hi estic posada, deixaré que els meus pensaments sobre Victor Frankenstein vaguin lliures i salvatges. En Victor Frankenstein trobem al perfecte gentleman romàntic, no? És el primer fill d'una família benestant, la vida el somreia fins que ell mateix ho va enviar tot a norris donant vida a una criatura de la qual just després se'n va deslliurar, deixant-lo en aquest món salvatge, envoltat per éssers (humans!!!) que l'odien per no ser ordinari. I a partir d'aquí, Victor ens intentarà vendre que ell és la víctima de la història, la qual cosa et podries acabar creient si hagués deixat d'odiar al monstre quan Victor es troba a les portes de la mort. Però no ho fa, cosa que em fa pensar que, malgrat tot el que ha passat, la seva personalitat no canvia. I això és trist, sincerament, perquè morir odiant tant a una persona no et pot aportar res de bo.
“Serem monstres, apartats de tot el món; però a causa d'això estarem units l'un a l'altre.”
Ara és el torn del monstre. En oposició a Victor, el monstre sí que evoluciona. Igual que un bebè, va aprenent gradualment. Primer camina i desenvolupa els seus sentits, després aprèn a parlar, a llegir i a escriure, i mentre estant aprèn què és l'amor mirant com la gent s'estimen els uns als altres, i just després aprèn què és l'odi i el dolor en primera persona, cosa que omple el seu bon cor de ràbia i enveja. Crec que en part és per això pel que la criatura demana a Victor que li creï una companya, perquè tothom els rebutjarà, i com que només es tindran l'un a l'altre hauran d'acabar junts. Però m'agrada com la criatura sap que encara que aconseguís una companya, mai hauria sigut completament feliç, perquè en el seu cor sabria que els humans no l'estimen, cosa que és el que ell anhelava. Però llavors Victor mor, i el monstre el perdona per tot el que li ha fet, encara que ja sigui massa tard. Però tal com li diu a Walton al final de la història, el movia l'enveja, no la malícia. Tot i així mata, per la qual cosa segueix sent un monstre.
“Llences una torxa sobre un munt d'edificis; i quan s'han consumit, seus entre les ruïnes i et lamentes per la pèrdua. Diable hipòcrita! Si aquell al que plores encara visqués, encara seria l'objecte, altre cop tornaria a ser la presa, de la teva maleïda venjança. No és pena el que sents; et lamentes només perquè la víctima de la teva malignitat ha sigut retirada del teu poder.”
Aquesta cita explica força bé el "joc" que els dos principals personatges estan jugant al final del llibre. Per primer cop a la seva vida, el monstre sent que el seu "pare" li està prestant atenció, encara que no sigui l'atenció que ell originalment necessitava i volia. Però és per això que ell segueix ajudant i donant-li pistes a Victor al llarg de la seva cacera, per tal que pugui seguir-li el rastre al monstre i poder seguir amb aquesta mena de joc del gat i la rata. I a la vegada, és la manera que utilitza el monstre de fer-li saber a Victor que ha sigut miserable tota la seva vida per culpa seva, és la seva manera de ser cruel cap a ell. Però vull pensar que el que realment volia amb aquesta cacera era canviar la ment del seu creador, fer-li veure que ningú hauria d'estar sol, que tothom mereix amor a la seva vida. Però Victor no ho entén.
Així que, quin és l'objectiu d'aquest llibre? Crec que Mary Shelley volia criticar la societat i els prejudicis que aquesta té tan arrelats, a la vegada que expressar els pensaments i sentiments més profunds del Romanticisme. En definitiva, he trobat que Frankenstein és trist, punyent i que et fa posar els pèls de punta, tal com una bona novel·la Romàntica i Gòtica ha de ser.
“Va descobrir que la vida del viatjant inclou una gran quantitat de pena enmig dels plaers.”
Gènere: Gòtic, horror, ficció, ciència-ficció.
Comments