Passadissos de museus amb llum tènue. L'olor de la tinta en el paper. Mobles vells restaurats. El gust del vodka sol. Un pis buit. Un nen sol al terra abraçat a una pintura. Mans velles i arrugades. Memòries de temps millors. Un amor no correspost. Solitud i mala sort. Un ocell cantant al mig de la nit. El sentiment que res tornarà a anar bé mai més. La brisa nocturna entrant per una finestra oberta. Història i art.
He passat per molts estadis sentimentals llegint aquest llibre, de l'amor a l'odi, a la pena, la depressió, l'eufòria i la buidor. Crec que així és com t'ha de fer sentir un gran llibre. No tinc paraules per descriure com d'increïble i bona és l'escriptura de la Donna Tartt. Aquesta dona té un do i l'està utilitzant per entretenir-nos a tots nosaltres, i no podria estar més agraïda per això. El món necessita més escriptores com ella. Tot i que el seu estil m'ha recordat al de la Kate Morton, amb tots aquells paràgrafs per descriure un sol sentiment, un record, un personatge o una ubicació. I ho té tot pensat, tot està tan ben lligat que podria ser real, els personatges i les seves històries composen un món perfectament creat.
El millor d'aquest llibre és que pots aprendre moltes coses a través de la seva lectura. Des de restaurar mobles vells fins al consum de drogues. M'agradaria saber si la Donna Tartt va passar per totes aquestes experiències per saber tant sobre aquests temes, seria interessant saber si va aprendre a restaurar mobles antics, si va anar de Las Vegas a la ciutat de Nova York en bus, si va consumir drogues per saber com reaccionen, com els addictes s'ho fan per semblar nets i com afronten dies sense consumir, etc. Perquè és tan real com si hagués viscut la vida del Theo ella mateixa durant un temps.
Una altra cosa que la Donna Tartt aconsegueix és que el lector estimi alguns personatges des de la seva primera aparició, com ara l'Andy o el Hobie, i odiï d'altres, com... no, aquests deixaré que els descobriu per la vostra pròpia mà. Però a la vegada, juga amb els teus sentiments cap a altres personatges, jugant amb el que diuen o el que fan. Crec que la Donna Tartt reflexa aquesta filosofia en el que el Boris diu en algun punt del llibre:
“Què passa si la teva maldat i els teus errors són precisament el que
determina el nostre destí i ens porta al bé?
Pot ser que t'agradi o no l'estil de la Donna Tartt (jo personalment l'adoro), però tots podem estar d'acord en què aquesta història és commovedora i, encara que aporti coses diferents a cada lector, et fa créixer i veure el món una mica diferent, amb uns altres ulls. Tenint en ment que cadascú té una història i encara que no l'acabis coneixent mai del tot, de vegades el que hem de fer és tancar la boca i escoltar la història de l'altre, d'aquesta manera podem al menys intentar entendre per què l'altra persona ha pres un camí o un altre en la seva vida. Crec que aquesta és la principal ensenyança de The Goldfinch.
Per últim, el consell que us donaria abans de llegir aquest llibre no és que agafeu un paquet de mocadors, perquè és provable que no ploreu, si no que us estrenyeu els cinturons perquè esteu a punt de muntar-vos en una muntanya russa de sentiments.
P.D.1: Si us esteu plantejant llegir The Goldfinch perquè heu vist l'adaptació cinematogràfica i teniu curiositat o us ha agradat, deixeu-me que us digui que el llibre és infinitament millor.
P.D.2: Si us esteu plantejant mirar la pel·lícula perquè us heu llegit el llibre, deixeu-me que us avisi que dura 2 hores i mitja i que no val el temps que dura, és un absolut desastre. Van adaptar la història tan malament com van poder. Però al final és la vostra decisió, així que si la voleu mirar, mireu-la, i jutgeu-la vosaltres mateixos.
Gènere: ficció contemporània, dark academia.
Comments